- Senyor Ministre, te una trucada - digué la Senyoreta Kris.
El Ministre Inat, notablement descol·locat pel la quantitat de feina que se li va girar de cop, es va afanyar a despenjar l’auricular i a deixar ben amunt al diplomàcia de la Nació.
- Hola - va dir el Ministre, deixant molt endalt la diplomàcia de a Nació.
- Hola - digué la veu a l’altra banda del telèfon.
- Amb qui tinc l’honor de parlar, si té l’amabilitat? - digué el Sr. Ministre.
- Bé, tècnicament això és molt avorrit i irrellevant. A més, no estic segur de voler presentar-me a vostè ja que no se quin tipus d’arcaiques costums tenen envers la gent que els visita. No, definitivament no estic gens convençut que ens haguem de presentar.
- Però... no entenc res. Llavors perquè em truca? - va dir el Ministre, amb diplomàtica perplexitat.
A l’altre banda de l’auricular es van sentir un parell de veus, que discutien, i el Sr. Ministre va creure copsar les paraules “protocol” i “simpàtic”. De cop i volta la trucada va continuar.
- Hola amic! Què tal estàs avui? Sento un plaer molt intens per estar desenvolupant aquesta trucada. Espero que tu també sentis el mateix plaer que jo i que el puguem compartir per així acumular més plaer, la qual cosa és positiva. - una pausa - És molt divertit tot i em sento molt feliç de comunicar-me amb tu.
En Pol no recordava una conversa tan surrealista des que a la facultat va presenciar una discussió sobre si el numero Pi tenia gust a carn o a peix. La senyoreta Kriss, que estava escoltant atentament la trucada (naturalment, sense permís), acabava de maquinar la seva nova teoria sobre l’amant homosexual del Ministre, amb evidents problemes de personalitat, que no havia pogut suportar més la reticència del Ministre a acceptar al seva sexualitat.
- Perdoni, de veritat, estic totalment desconcertat. Pot explicar-me de què carai va aquesta conversa? - digué, mentre destriava mentalment els fills de puta del Ministeri d’Interior capaços de gastar-li aquella broma. Quan anava pel 17è candidat la veu va tornar a parlar.
- Quina pregunta més divertida i plaent, amic. Per explicar-ho i que sigui més divertit i plaent miri per la finestra i veura una cosa especial i aprofitarem per saludar-lo aegrement.
El Ministre va mirar per la finestra i no va veure res en especial, a part de l’avorrit llac que sempre hi havia hagut al mateix lloc.
- No veig res en especial, i permeti’m dir-li que, si vostè ve cap aquí normalment s’avisa amb certa antelació. - va dir
A partir d’aquí, el plaer i la diversió es van acabar.
- Com que no veu res?! Escòria molecular! Maleïts cucs de terra hiperencefalitzats! Què necessiten per aixecar el cap i mirar? Una supernova?! Doncs no en tenim de supernoves, només tenim rajos làsers que encantats utilitzarem per fer entrar en ebullició les seves larves i femelles reproductives. Què no vam avisar?Per l’amor de la Gravetat! Portem 3 cicles donant voltes pel seu firmament amb les llums d’emergència enceses! Si no saben diferenciar això d’un simple estel espero i desitjo que la criatura mes desgradable del seu planeta ocupi el lloc que li pertoca, ja que l’evolució va tenir un molt mal dia amb la seva espècie - aquí, l’extraordinariament ofès interlocutor, va fer una pausa que va aprofitar per pensar nous insults -. No ens veu? Doncs jo li diré com som? Som una bola de foc gegant que va directa a evaporar aquesta infecta massa d’aigua que tenen al davant. No pateixi, que ja veurà alguna cosa especial.
I la trucada es va acabar.
Llavors, el Ministre Inat - que no ens enganyem, no va destacar mai per la seva capacitat d’observació - va aixecar el cap i va veure la bola de foc que anava directa al Llac Muht. Ningú li va dir mai, entre altres coses perquè ningú no ho podia saber (excepte la mare del Ministre, que tenia una gran intuïció), però en Pol va ser l’última persona - conscient - de la ciutat i pràcticament tot el país a adonar-se del que els hi queia a sobre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada