Tot i que visualment va ser tot un espectacle, no es poden pas negar les molèsties evidents que tot plegat va provocar.
Sense comptar la gent morta, ferida, desperfectes materials i tota la pesca, la vaporització quasi instantània del llac- per l’impacte d’una nau Iscatiana fora de control - va suposar un incòmode increment de la humitat ambiental, que ben aviat va tenir repercussions en l’humor dels - especialment propensos a la queixa fàcil - avis de la ciutat. Un pic espectacular en les baixes per estrès entre els treballadors de residències geriàtriques va ser detectat arran d’aquest incident. Per no parlar dels milers de nets que es van quedar sense el seu ingrés extra setmanal (la clàssica paga dels avis); emportant-se així el seu primer cop anímic important, preludi en molts casos d’una futura drogaaddicció.
També van morir molts peixos, que no en tenien cap culpa.
Tot i això, aquestes consideracions importaven ben poc a l’interior de la nau. Allà dins, la lògica militar s’imposava i les úniques consideracions vàlides tenien una altra naturalesa: la de la tenaç i ferotge lluita de dos valents iscatians decidits a sobreviure, decidits a persistir.
- Merda. Ai, ai. Merda. M’ha entrat pols a l’ull - va dir en Rimpa, decidit a sobreviure i persistir.
En Rimpa, assegut en un seient encarat al tauler de controls de la nau, maldeia profusament a causa de la seva recent molèstia ocular. El capità, mentrestant, havia anat a posar-se alguna cosa més fresca, que de cop i volta l’ambient s’havia carregat molt. Es va prendre el seu temps per trobar una combinació de colors que l’acabés convencent. Finalment s’inclinà per un conjunt en tons liles i blancs. Com s’anava dient, esperit guerrer.
El Capità es trobava en un estat d’evident mal humor, tot i que la col·lisió havia sigut relativament tranquil·la. Les naus iscatianes eren de les més ben preparades de l’univers per fer front als accidents.
Per entendre això cal dir que, per motius que no acaben de quedar clars (alguns estudis apunten a una incapacitat genètica iscatiana per calcular bé les distàncies, tot i que la majoria dels pobles de la galàxia ho atribueix senzillament a que són imbècils) la taxa d’estavellaments de les naus d’Iscatan era de les més altres de la galàxia. Això provocava que en general no eren gaire ben rebuts a les vies espacials, pels efectes col·laterals que provocaven. De fet, les batudes espontànies de naus iscatianes eren força habituals.
Paral·lelament, i com que el flux d’iscatians que tornava en bosses de plàstic a casa seva després d’agafar la nau era molt trist, Iscatan es veure empès a fer un gran esforç, en investigació i recerca, per tal de tornar les seves naus extremadament resistents als impactes. Val a dir que ho van ben aconseguir, convertint la seva indústria aeroespacial en la perla exportadora d’Iscatan.
És veritat, tal com apunten els crítics, que potser hauria sigut una bona idea encaminar els esforços a rebaixar la taxa d’accidents (que no només no ha disminuït, sinó que ha augmentat, per la relaxació del pilot que pilota una nau indestructible). S’ha de dir que aquest va ser la premissa inicial, però, invariablement, es trobaven que els seus esforços desembocaven en sistemes totalment inútils per tal d’evitar els accidents, però, curiosament, molt indicats per la fabricació de souffles. Quan la indústria repostera va quedar saturada d’una ingent varietat de souffles diferents (el descobriment del gust d’armadillo i pinyols va ser excessiu), es va decidir enfocar el problema dels accidents des d’un altre punt de vista, el que s’ha comentat abans, i molt reeixit per cert.
I tot això ens porta, altra vegada, cap al mal humor del Capità.
- Hem matat gaires coses? - va dir el Capità, un cop va haver tornat a la sala de comandament, amb l’esperança que la raça dominant d’aquell planeta fos aquàtica.
- Si, forces. Tot i això sembla ser que cap espècie veurà compromesa la seva existència.
Una certa desil·lusió es va apoderar d’ell.
- Oh, és una llàstima - digué el capità - Bé, alguna suggerencia del Protocol abans no obrim les portes i ens aboquem irremeiablement al contacte amb éssers desconeguts, probablement perillosos i, amb quasi tota seguretat, amb una higiene deficient?
En Rimpa va fer un cop d’ull al Protocol i se li va posar la típica cara de no saber ben bé com dir-ho. El capità, detectà l’expressió dubitativa del seu subordinat i va aixeca una cella.
- Algun problema? - digué.
- Només diu que no es recomana combinar tons liles i blancs quan s’ha d’entrar en contacte amb una civilització desconeguda, endarrerida i potencialment irritable davant aquesta combinació cromàtica, especialment fresca, descarada, un punt radial i rebel, però sempre amb estil. Es recomana la clàssica i formal combinació en tons foscos, amb algun toc de color.
Eren aquestes el tipus de coses que el Capità no es prenia gaire bé.
- M’estàs dient que tots els consells que un protocol, teòricament fet per gent llesta i versada en els misteris de la creació de la Gravetat, encaminat a donar ajuda als iscatians valents com nosaltres que ens juguem el físic en aquestes perifèries espacials... m’estàs dient que tot el que diu aquest protocol, en aquest particular cas d’emergència és que vesteixi de negre amb un llaç vermell al coll?
- Sí... - digué en Rimpa - Definitivament, sí.
El Capità exhalà.
- Agafa els fusells de plasma. Vull matar coses i espero que em donin la oportunitat aquí fora. - va dir.
- Serà complicat Capità, com molt bé sap, i com ha dit abans, com a nau Iscatiana d’exploració no portem armes a bord - En Rimpa, no podia evitar gaudir-ne una mica de tot plegat.
El Capità, tal i com li va ensenyar la seva mare, va tancar els ulls i va fer que els seus pensaments de destrucció total i absoluta se n’anessin lluny, molt lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada