Capítol 3

- Senyor Ministre, te una trucada - digué la Senyoreta Kris.

El Ministre Inat, notablement descol·locat pel la quantitat de feina que se li va girar de cop, es va afanyar a despenjar l’auricular i a deixar ben amunt al diplomàcia de la Nació.

- Hola - va dir el Ministre, deixant molt endalt la diplomàcia de a Nació.

- Hola - digué la veu a l’altra banda del telèfon.

- Amb qui tinc l’honor de parlar, si té l’amabilitat? - digué el Sr. Ministre.

- Bé, tècnicament això és molt avorrit i irrellevant. A més, no estic segur de voler presentar-me a vostè ja que no se quin tipus d’arcaiques costums tenen envers la gent que els visita. No, definitivament no estic gens convençut que ens haguem de presentar.

- Però... no entenc res. Llavors perquè em truca? - va dir el Ministre, amb diplomàtica perplexitat.

A l’altre banda de l’auricular es van sentir un parell de veus, que discutien, i el Sr. Ministre va creure copsar les paraules “protocol” i “simpàtic”. De cop i volta la trucada va continuar.

- Hola amic! Què tal estàs avui? Sento un plaer molt intens per estar desenvolupant aquesta trucada. Espero que tu també sentis el mateix plaer que jo i que el puguem compartir per així acumular més plaer, la qual cosa és positiva. - una pausa - És molt divertit tot i em sento molt feliç de comunicar-me amb tu.

En Pol no recordava una conversa tan surrealista des que a la facultat va presenciar una discussió sobre si el numero Pi tenia gust a carn o a peix. La senyoreta Kriss, que estava escoltant atentament la trucada (naturalment, sense permís), acabava de maquinar la seva nova teoria sobre l’amant homosexual del Ministre, amb evidents problemes de personalitat, que no havia pogut suportar més la reticència del Ministre a acceptar al seva sexualitat.

- Perdoni, de veritat, estic totalment desconcertat. Pot explicar-me de què carai va aquesta conversa? - digué, mentre destriava mentalment els fills de puta del Ministeri d’Interior capaços de gastar-li aquella broma. Quan anava pel 17è candidat la veu va tornar a parlar.

- Quina pregunta més divertida i plaent, amic. Per explicar-ho i que sigui més divertit i plaent miri per la finestra i veura una cosa especial i aprofitarem per saludar-lo aegrement.

El Ministre va mirar per la finestra i no va veure res en especial, a part de l’avorrit llac que sempre hi havia hagut al mateix lloc.

- No veig res en especial, i permeti’m dir-li que, si vostè ve cap aquí normalment s’avisa amb certa antelació. - va dir

A partir d’aquí, el plaer i la diversió es van acabar.

- Com que no veu res?! Escòria molecular! Maleïts cucs de terra hiperencefalitzats! Què necessiten per aixecar el cap i mirar? Una supernova?! Doncs no en tenim de supernoves, només tenim rajos làsers que encantats utilitzarem per fer entrar en ebullició les seves larves i femelles reproductives. Què no vam avisar?Per l’amor de la Gravetat! Portem 3 cicles donant voltes pel seu firmament amb les llums d’emergència enceses! Si no saben diferenciar això d’un simple estel espero i desitjo que la criatura mes desgradable del seu planeta ocupi el lloc que li pertoca, ja que l’evolució va tenir un molt mal dia amb la seva espècie - aquí, l’extraordinariament ofès interlocutor, va fer una pausa que va aprofitar per pensar nous insults -. No ens veu? Doncs jo li diré com som? Som una bola de foc gegant que va directa a evaporar aquesta infecta massa d’aigua que tenen al davant. No pateixi, que ja veurà alguna cosa especial.

I la trucada es va acabar.

Llavors, el Ministre Inat - que no ens enganyem, no va destacar mai per la seva capacitat d’observació - va aixecar el cap i va veure la bola de foc que anava directa al Llac Muht. Ningú li va dir mai, entre altres coses perquè ningú no ho podia saber (excepte la mare del Ministre, que tenia una gran intuïció), però en Pol va ser l’última persona - conscient - de la ciutat i pràcticament tot el país a adonar-se del que els hi queia a sobre.

Però, com era habitual en la vida del Ministre, aquesta era la tònica general.

Capítol 2

En general, després de forces anys de convivència i comerç entre galàxies s’havia comprovat que la majoria dels éssers de l’univers - amb els qui valia la pena parlar, almenys - sabien reconèixer una metàfora quan la tenien davant. De fet, amb els anys, ser capaç de copsar les metàfores va esdevenir quelcom imprescindible per tal d’evitar que el cosmos estigues en guerra constantment pels ingents malentesos que es podrien produir; on cada civilització de les milions existents tenien la seva pròpia llengua, sistema de tradicions, valors i poesia contemporània. En definitiva, saber veure quan les coses tenien sentit figurat o literal era important.

Dit això, s’entén millor la indignació del dissortat Capità de la nau Iscatiana, la qual es dirigia alegrement cap a un impacte més aviat brutal contra el planeta Terra: dels 6000 milions d’habitants d’aquest planeta - al seu parer, evidentment subdesenvolupats - cap ni un havia entès que, literalment, aquesta estrella que veien al firmament estava intentant cridar l’atenció.

Maleint la força de la gravetat per haver tingut el mal criteri d’agregar matèria en aquest trist extra - radi de la galàxia, el capità va apagar el sistemes d’enllumenat exterior d’emergència - per estalviar energia per a coses més profitoses, per exemple, evitar morir desintegrats per l’impacte -, frustrant al moment a més d’un terrícola que es va quedar amb el seu desig a mig dir.

- Rimpa, que diu el Protocol Iscatià en aquests casos?- digué el Capità, sense gaire fe en el Protocol.

En Rimpa, el segon i últim escalafó en la jerarquia de la nau i que s’havia mantingut a la espera d’esdeveniments, demostrà celeritat en la resposta:

- En primer lloc, no perdre mai el bon humor. En segon lloc, intentar impactar contra alguna cosa tova. En tercer lloc, ja se’ls hi havia acabat les idees.- va dir en Rimpa.

- Genial - va dir el Capità, amb un odi evident cap als simpàtics Iscatians que van considerar un molt bona pensada que els Capitants amb problemes tinguéssim clar que, si havien de morir, era millor fer-ho amb un somriure.

- Respecte a la cosa tova contra la que xocar - prosseguí en Rimpa - en principi hauríem de tenir l’estadística al nostre costat ja que, com diu l’ordinador de la nau, la seva superfície és líquida en un tant per cent molt elevat.

Però el Capità no tenia una bona relació amb l’estadística. En realitat, mantenien una relació tempestuosa des que l’estadística va decidir que el Capità fos, de tots els Iscatians que habitaven el tres planetes que formen el sistema d’Iscatan, l’únic que tenia panxa. En un món d’abdominals perfectes - per simple evolució genètica - el Capità era la prova estadística que un tant per cent infinitesimal dels Iscatians no desenvolupaven la seva característica tauleta de xocolata abdominal. El capità volia veure l’Estadística morta i enterrada, a poder ser, després de patir nombrosos i notables patiments. Sigui com sigui, i tornant al tema de la cosa tova contra la que xocar, el Capità tenia la sensació - per no dir certesa - que s’encaminaven directes a una sepultació instantania al tant per cent dur minoritari de la superfície dura del planeta.

- Doncs sí, ho acabo de comprovar a l’ordinador. Efectivament tenim l’estadística de la nostra part i xocarem contra una superfície líquida - va dir en Rimpa.

Sorpresa. Alegria i Joia. El Capità va dibuixar un somriure mentre considerava la possibilitat de passar comptes amb l’Estadística més tard.

- Esplèndid! Més detalls sobre les coordenades d’impacte, Rimpa! - va dir un esperançat Capità - Encara ens en sortirem d’aquesta!

- No en tinc cap dubte d’això Capità - i aquí es quan es posa cara de males notícies - L’únic problema és que xocarem contra el que sembla ser una mena de llac de muntanya. Envoltat de cases i edificis i gent. Una mena de ciutat, ves. Ens costarà un xic sortir-ne dissimuladament. Per allò que aixecarem una columna de vapor que es veurà a quilometres. A part que probablement mitja ciutat quedarà xopa per culpa nostra. Per no dir que segur que algú morirà i una serà una mica difícil al·legar que ho hem fet sense voler... - En Rimpa tenia intenció de continuar la llista però es va aturar. El Capità no feia gaire bona cara.

No, no feia gaire bona cara. De totes les penalitats que li podien succeir a una nau d’Exploració, la pitjor era quedar totalment exposats a una civilització desconeguda. Sense nau, sense comunicació directa amb Iscatan i, sobretot, sense armes. Els progressistes, maleïts siguin, les van prohibir al·legant que totes les criatures de l’univers eren col·legues de la Gravetat i per tant ningú tenia dret a massacrar-les per molt justificat que fos el motiu. O sigui que haurien de fer front a ves a saber què amb la única ajuda del “Sentit de l’Humor” que el Protocol amb tot el bon rotllo del Univers recomanava.

El futur, pel Capità, no era gaire esperançador. De sobte, despertant dels seus tenebrosos pensaments, li va dir a en Rimpa:

- Hi ha alguna manera de contactar amb els habitants d’aquest planeta?

- Em sembla que sí - va dir un sorprès Rimpa - Perquè ho diu?

I llavors el capità, sospirant profundament, digué:

- Com a mínim, que no ens puguin tractar de maleducats. Hauríem d’avisar que venim.

Capítol 1

La Terra acabava de completar una altra de les seves avorrides voltes sobre si mateixa quan Pol Inat, ministre d’Afers Exteriors d’un petit - però confortable- país de la no tant vella Europa, meditava, absort, sobre la brutal immensitat de l’espai i tot el que hi ha després. De fet, la immensitat de l’espai era l’últim d’una llista de temes per meditar que habitualment es confeccionava per a dies com avui quan, per imperatiu presidencial, s’havia de quedar fins tard al ministeri, esperant la més que improbable trucada d’algun líder mundial de primer ordre. Per matar el temps, ves. El Ministre d’Exteriors ja havia tatxat de la llista la Pau Mundial - complicada, al seu parer - , la inestabilitat intrínseca els mercats mundials de recursos energètics i el rebrot entre els joves de sentiments anarquistes que ja es creien superats. Mentre meditava anava apuntant idees i reflexions que recollia en una carpeta amb la secreta esperança que algun dia el fessin passar a la posteritat com un dels grans pensadors del país. Tampoc es feia masses il·lusions al respecte o sigui que també va dedicar força temps a fer la travessa del cap de setmana. Era vox populi que els ministres del país estaven força mal pagats. I un ministre ha de portar tots els fills a la universitat, faltaria més.

Però tot això venia per la brutal immensitat de l’espai. Un cop arribat a aquest punt de la llista en Pol, a la recerca de la inspiració, va dirigir la mirada cap al formidable finestral que tenia darrera el seu escriptori. Des del seu exagerat despatx, situat en el tanmateix exagerat Ministeri d’Afers Exteriors de la Nació, en Pol gaudia d’una perspectiva fenomenal del cel nocturn, ple d’estrelles i algun avió arrossegant un més que probable retard, per a desesperació dels seus passatgers. Quina millor representació de la immensitat brutal de l’espai? Un cel fosc immens que davant els ulls adequats inspiraria belles cançons, poemes, algun quadre i qui sap si fins i tot algun fogot amorós amb final feliç. No era el cas del senyor Ministre, no gaire donat a deixar fluir salvatgement les emocions, probablement a causa del trauma que li va suposar els dos anys que es va passar a la Facultat de Matemàtiques de la Capital. 2 anys, i podien havers sigut més. Tot ell s’estremia només de pensar-ho. La meditació se’n va anar en orris a raó d’aquest terrible record. Les solucions dràstiques s’havien d’imposar per treure’s aquella mala maror del cim. Va omplir de nou amb tònica, primer, el got que li feia d’escuder en aquestes llargues jornades. Un cop fet això, poca cosa o gens li impedia d’acabar-lo d’omplir de ginebra i començar a xerrar, com ho feia habitualment, amb el seu estimat got. Però, el got no estava gaire comunicatiu avui i el got li va suggerir que era moment d’abandonar la meditació i tocar els nassos a la seva secretària, l’activitat més estimulant en aquestes llargues nits al Ministeri.

- Senyoreta Kris, alguna novetat? - digué en Pol, amb la seva millor veu de ministre, després d’accionar un vistós botó blau on es llegia “Srta Kris”.

- No, senyor Ministre. Des de l’última vegada que m’ho ha preguntat, fa quinze minuts, no ha passat res que requereixi la seva presència - va contestar una veu de dona, que per la seva entonació deixava ben clar que tot allò ho feia única i exclusivament pel sou.

- Oh, gràcies, procuri mantenir-me informat de qualsevol novetat.

- No ho dubti senyor ministre, friso per fer-ho. - Digué la secretaria i tallà la comunicació.

Un silenci sepulcral s’apoderà de l’estança, tot era extremadament buit i insubstancial. I el cel i les estrelles allà s’hi estaven, testimonis de coses que superen la comprensió humana i, tot i que les estrelles feien mans i mànigues per cridar l’atenció, en Pol contemplava l’escena celestial presa de l’avorriment més abominable de la història de la civilització.