Capítol 2

En general, després de forces anys de convivència i comerç entre galàxies s’havia comprovat que la majoria dels éssers de l’univers - amb els qui valia la pena parlar, almenys - sabien reconèixer una metàfora quan la tenien davant. De fet, amb els anys, ser capaç de copsar les metàfores va esdevenir quelcom imprescindible per tal d’evitar que el cosmos estigues en guerra constantment pels ingents malentesos que es podrien produir; on cada civilització de les milions existents tenien la seva pròpia llengua, sistema de tradicions, valors i poesia contemporània. En definitiva, saber veure quan les coses tenien sentit figurat o literal era important.

Dit això, s’entén millor la indignació del dissortat Capità de la nau Iscatiana, la qual es dirigia alegrement cap a un impacte més aviat brutal contra el planeta Terra: dels 6000 milions d’habitants d’aquest planeta - al seu parer, evidentment subdesenvolupats - cap ni un havia entès que, literalment, aquesta estrella que veien al firmament estava intentant cridar l’atenció.

Maleint la força de la gravetat per haver tingut el mal criteri d’agregar matèria en aquest trist extra - radi de la galàxia, el capità va apagar el sistemes d’enllumenat exterior d’emergència - per estalviar energia per a coses més profitoses, per exemple, evitar morir desintegrats per l’impacte -, frustrant al moment a més d’un terrícola que es va quedar amb el seu desig a mig dir.

- Rimpa, que diu el Protocol Iscatià en aquests casos?- digué el Capità, sense gaire fe en el Protocol.

En Rimpa, el segon i últim escalafó en la jerarquia de la nau i que s’havia mantingut a la espera d’esdeveniments, demostrà celeritat en la resposta:

- En primer lloc, no perdre mai el bon humor. En segon lloc, intentar impactar contra alguna cosa tova. En tercer lloc, ja se’ls hi havia acabat les idees.- va dir en Rimpa.

- Genial - va dir el Capità, amb un odi evident cap als simpàtics Iscatians que van considerar un molt bona pensada que els Capitants amb problemes tinguéssim clar que, si havien de morir, era millor fer-ho amb un somriure.

- Respecte a la cosa tova contra la que xocar - prosseguí en Rimpa - en principi hauríem de tenir l’estadística al nostre costat ja que, com diu l’ordinador de la nau, la seva superfície és líquida en un tant per cent molt elevat.

Però el Capità no tenia una bona relació amb l’estadística. En realitat, mantenien una relació tempestuosa des que l’estadística va decidir que el Capità fos, de tots els Iscatians que habitaven el tres planetes que formen el sistema d’Iscatan, l’únic que tenia panxa. En un món d’abdominals perfectes - per simple evolució genètica - el Capità era la prova estadística que un tant per cent infinitesimal dels Iscatians no desenvolupaven la seva característica tauleta de xocolata abdominal. El capità volia veure l’Estadística morta i enterrada, a poder ser, després de patir nombrosos i notables patiments. Sigui com sigui, i tornant al tema de la cosa tova contra la que xocar, el Capità tenia la sensació - per no dir certesa - que s’encaminaven directes a una sepultació instantania al tant per cent dur minoritari de la superfície dura del planeta.

- Doncs sí, ho acabo de comprovar a l’ordinador. Efectivament tenim l’estadística de la nostra part i xocarem contra una superfície líquida - va dir en Rimpa.

Sorpresa. Alegria i Joia. El Capità va dibuixar un somriure mentre considerava la possibilitat de passar comptes amb l’Estadística més tard.

- Esplèndid! Més detalls sobre les coordenades d’impacte, Rimpa! - va dir un esperançat Capità - Encara ens en sortirem d’aquesta!

- No en tinc cap dubte d’això Capità - i aquí es quan es posa cara de males notícies - L’únic problema és que xocarem contra el que sembla ser una mena de llac de muntanya. Envoltat de cases i edificis i gent. Una mena de ciutat, ves. Ens costarà un xic sortir-ne dissimuladament. Per allò que aixecarem una columna de vapor que es veurà a quilometres. A part que probablement mitja ciutat quedarà xopa per culpa nostra. Per no dir que segur que algú morirà i una serà una mica difícil al·legar que ho hem fet sense voler... - En Rimpa tenia intenció de continuar la llista però es va aturar. El Capità no feia gaire bona cara.

No, no feia gaire bona cara. De totes les penalitats que li podien succeir a una nau d’Exploració, la pitjor era quedar totalment exposats a una civilització desconeguda. Sense nau, sense comunicació directa amb Iscatan i, sobretot, sense armes. Els progressistes, maleïts siguin, les van prohibir al·legant que totes les criatures de l’univers eren col·legues de la Gravetat i per tant ningú tenia dret a massacrar-les per molt justificat que fos el motiu. O sigui que haurien de fer front a ves a saber què amb la única ajuda del “Sentit de l’Humor” que el Protocol amb tot el bon rotllo del Univers recomanava.

El futur, pel Capità, no era gaire esperançador. De sobte, despertant dels seus tenebrosos pensaments, li va dir a en Rimpa:

- Hi ha alguna manera de contactar amb els habitants d’aquest planeta?

- Em sembla que sí - va dir un sorprès Rimpa - Perquè ho diu?

I llavors el capità, sospirant profundament, digué:

- Com a mínim, que no ens puguin tractar de maleducats. Hauríem d’avisar que venim.