La Terra acabava de completar una altra de les seves avorrides voltes sobre si mateixa quan Pol Inat, ministre d’Afers Exteriors d’un petit - però confortable- país de la no tant vella Europa, meditava, absort, sobre la brutal immensitat de l’espai i tot el que hi ha després. De fet, la immensitat de l’espai era l’últim d’una llista de temes per meditar que habitualment es confeccionava per a dies com avui quan, per imperatiu presidencial, s’havia de quedar fins tard al ministeri, esperant la més que improbable trucada d’algun líder mundial de primer ordre. Per matar el temps, ves. El Ministre d’Exteriors ja havia tatxat de la llista la Pau Mundial - complicada, al seu parer - , la inestabilitat intrínseca els mercats mundials de recursos energètics i el rebrot entre els joves de sentiments anarquistes que ja es creien superats. Mentre meditava anava apuntant idees i reflexions que recollia en una carpeta amb la secreta esperança que algun dia el fessin passar a la posteritat com un dels grans pensadors del país. Tampoc es feia masses il·lusions al respecte o sigui que també va dedicar força temps a fer la travessa del cap de setmana. Era vox populi que els ministres del país estaven força mal pagats. I un ministre ha de portar tots els fills a la universitat, faltaria més.
Però tot això venia per la brutal immensitat de l’espai. Un cop arribat a aquest punt de la llista en Pol, a la recerca de la inspiració, va dirigir la mirada cap al formidable finestral que tenia darrera el seu escriptori. Des del seu exagerat despatx, situat en el tanmateix exagerat Ministeri d’Afers Exteriors de la Nació, en Pol gaudia d’una perspectiva fenomenal del cel nocturn, ple d’estrelles i algun avió arrossegant un més que probable retard, per a desesperació dels seus passatgers. Quina millor representació de la immensitat brutal de l’espai? Un cel fosc immens que davant els ulls adequats inspiraria belles cançons, poemes, algun quadre i qui sap si fins i tot algun fogot amorós amb final feliç. No era el cas del senyor Ministre, no gaire donat a deixar fluir salvatgement les emocions, probablement a causa del trauma que li va suposar els dos anys que es va passar a la Facultat de Matemàtiques de la Capital. 2 anys, i podien havers sigut més. Tot ell s’estremia només de pensar-ho. La meditació se’n va anar en orris a raó d’aquest terrible record. Les solucions dràstiques s’havien d’imposar per treure’s aquella mala maror del cim. Va omplir de nou amb tònica, primer, el got que li feia d’escuder en aquestes llargues jornades. Un cop fet això, poca cosa o gens li impedia d’acabar-lo d’omplir de ginebra i començar a xerrar, com ho feia habitualment, amb el seu estimat got. Però, el got no estava gaire comunicatiu avui i el got li va suggerir que era moment d’abandonar la meditació i tocar els nassos a la seva secretària, l’activitat més estimulant en aquestes llargues nits al Ministeri.
- Senyoreta Kris, alguna novetat? - digué en Pol, amb la seva millor veu de ministre, després d’accionar un vistós botó blau on es llegia “Srta Kris”.
- No, senyor Ministre. Des de l’última vegada que m’ho ha preguntat, fa quinze minuts, no ha passat res que requereixi la seva presència - va contestar una veu de dona, que per la seva entonació deixava ben clar que tot allò ho feia única i exclusivament pel sou.
- Oh, gràcies, procuri mantenir-me informat de qualsevol novetat.
- No ho dubti senyor ministre, friso per fer-ho. - Digué la secretaria i tallà la comunicació.
Un silenci sepulcral s’apoderà de l’estança, tot era extremadament buit i insubstancial. I el cel i les estrelles allà s’hi estaven, testimonis de coses que superen la comprensió humana i, tot i que les estrelles feien mans i mànigues per cridar l’atenció, en Pol contemplava l’escena celestial presa de l’avorriment més abominable de la història de la civilització.
